Un dels signes que mostren la qualitat i fortalesa d’una societat és la presència d’entitats
locals actives que estiguin arrelades i consolidades als seus territoris . Aquestes
organitzacions per ser útils i eficients han tingut que donar petits passos i combinar
voluntaris amb professionals que consolidessin no tant les entitats però
si alguns dels seus projectes. Les organitzacions locals generen respostes a
necessitats que elles mateixes han detectat, i tenen capacitat per conveniar amb
les administracions accions conjuntes davant problemàtiques socials. En les últimes dècades determinades
polítiques socioeconòmiques han immers aquestes organitzacions, moltes d’elles associacions,
en un món més competitiu i mercantilista,
en el que moltes han estat ofegades per algunes de les anomenades empreses del tercer
sector.
Les entitats
locals, com a part de les organitzacions del tercer sector, es caracteritzen
per tenir estructures de funcionament més flexibles que els hi permeten una
major adaptabilitat als seus reptes, una pressa de decisions més dinàmica i un
contacte més proper amb les problemàtiques a abordar. Acostumen a ser
iniciatives sense ànim de lucre i amb un fort component de compromís social.
Però cal diferenciar entre les organitzacions locals i les entitats proveïdores
de serveis que componen el tercer sector, que sota el paraigües de fundacions o cooperatives poden encobrir realitats
amb pressupost i patrimoni superior al
de moltes pymes, amb volums de prestació de serveis que acaben monopolitzant
sectors de intervenció social.
Les
organitzacions locals no es nodreixen dels actius del territori com fan les
empreses del tercer sector, sinó que són el propi territori i neixen del propi
lideratge local. La seva estructura
professional és molt més reduïda i tenen
un staff administratiu molt petit, les
empreses del tercer sector tenen oficines i personal administratiu en clau empresarial.
Cap organització local es planteja expandir-se a nous territoris sinó que en
tot cas coopera en com donar suport al
creixement de noves estructures totalment autònomes, les empreses de tercer
sector no tenen una limitació natural per a les seves intervencions i es
plantegen intervenir en qualsevol entorn. El personal remunerat de les
organitzacions locals sempre es troba vinculat amb l’entorn, les empreses de
serveis tenen la dificultat de la rotació constant de assalariats. Les entitats
locals mantenen projecte en funció d’uns principis i una missió que no sempre
és compartida o reconeguda per les
administracions, per això les seves accions, independentment de la política de
torn perduren en el temps. En el cas de les empreses de serveis del tercer
sector les seves accions en moltes ocasions estan totalment supeditades a les decisions de les administracions per les
que treballen, això comporta que moltes de les seves intervencions aguantin el
temps que durin els cales públics.
Aquestes característiques
acaben fent de la tasca d’una organització local una proposta a mida, única per
a un territori, uns subjectes i unes circumstàncies socials. Alhora més
transformadora que no el de una empresa, digueu-li, fundació o altres formes,
del tercer sector. Malauradament Badalona ha anat perdent d’organitzacions locals
del tercer sector , en detriment de les
grans empreses de lleure, serveis socials, cultura, i atenció a les persones, entre d altres. Generant respostes ecleptiques en detriment
d’un apoderament local. Una bona part de
responsabilitat l’han tingut les darreres administracions locals amb les seves
polítiques de contractació de serveis i
la seva miopia absoluta per conservar i generar més estructura associativa a la
ciutat, ja que desconfiaven en
l’autodeterminació de la societat civil. En conseqüència, molts barris s’han vist
empobrits socialment per la desaparició de les organitzacions locals, i en
conseqüència la ciutat de Badalona. La democratització perd i
l’estandardització i el control social guanya.