EL LLARG CAMÍ QUE COMENÇA I ACABA AL COSTAT DE CASA.

En homenatge a tots els africans que han complert el seu somni, però en especial a tots aquells que han quedat pel camí, i en especial a en Suly

Suly recordava com si fos avui el dia de la seva partença. Es va aixecar abans què el sol per poder saludar-lo personalment abans de marxar mentre s'acomiadava de la cabra familiar que els sustentava. Va besar i abraçar a tots el seus germans, i  va dir adéu a la seva mare. L’auster equipatge estava preparat, i les seves poques pertinences; pòsters, pilotes, samarreta del Barça, van ser tendrament regalades  als  seus germans. Només quedava algú  qui no va voler escoltar el seu adéu,  la Fatu, que des de que l’hi va explicar que el somni del seu viatge s’anava a complir, ja no va voler parlar més amb ell. Malgrat totes les adversitats de la vida aquella era la primera vegada que va plorar per l’orgull de la Fatu.  Suly renunciava a una vida en Lakota amb Fatu per poder escapar de la misèria i la guerra, per  arribar a ser un futbolista professional, com els George Wea, Samuel Etoó, que cada nit quan anava a dormir el miraven des de les parets d’adob de casa seva. Suly tornaria en un bon cotxe amb regals per tot el poble, i convenceria a la Fatu per què fos la seva dona. Feia temps que havia decidit què no tindria més d’una dona com el pare, amb Fatu n'hi tindria prou per ser feliç al costat de la seva prole en Europa.

Era un home nou, mai havia tingut un xandall com aquell de primera marca, un bon calçat esportiu, i una maleta, fins i tot amb una americana com la del Sr prefecte. Tot comprat al marché de  Yamusukor, la única vegada que va trepitjar la capital. La vida l'hi esbossava el seu millor somriure i amb ell, el millor futur a tota la família de camperols  de Lakota. El pare i els oncles ho van posar tot. Les classes privades de anglès, amb Mrt Gokalo, la millor dieta de la família, les botes de futbol del mercat de segona ma, cada vegada q canviava el peu, i les classes de futbol amb monsieur Evarist. Ara tocava retornar a la família tota la collita de somnis i esperances. Va ser precisament a école de football de monsieur Evarist que Suly va ser vist per un observador de futbol que facilitava jugadors a les principals lligues Europees. Mister Robinson, també anomenat entre tothom com mister UEFA. Mister Robinson era una mena de llegenda viva entre els africans somnia truites, la d'un blanc que cada  temporada baixava per diferents pobles a escollir als nous privilegiats  per a la seva legió de jugadors a triomfar en Europa. Mister Robinson a penes parlava, i només ho feia a traves d’en Drame amb els elegits.

Suly recordava vivament el moment quan va ser un dels cridats a la glòria per mister UEFA, aquell dia mai l’oblidaria a la seva vida. Encara recorda la sang gelada al cos i la bola cremant a la gola que no el deixava parlar, potser aquell era un clar avís de com acabarien anant les coses.

Però allà estava ell, amb Yaguité, Djivi, Musa, i Cherno, els tres mandingues i els dos fules, amb seus imponents xandalls al aeroport. Ja es sentíem professionals del futbol i esperaven què en qualsevol moment  algú s’acostés a demanar-los una foto o un autògraf. Tot va ser molt de pressa, tant de pressa que uns pobres nois de tradició camperola no va dubtar de res. La venda de la il·lusió per sortir de la pobresa els hi tapava els ulls i  els anestesiava  la memòria. Mai se'ls hi va acudir pensar en els què ja havien marxat i ben poc sabien d’ells, si mister Uefa era realment Mister UEFA, només volíem gaudir de  la fama i evadir-se de la pobresa. No volien qüestionar res del seu somni, i no van sospitar res dels allotjaments que utilitzaven durant el viatge en que no s’assemblaven en res amb els que havien somiat. 

La cosa va començar a trontollar al Marroc, allà mister Uefa els va comunicar que ell tenia que viatjar en un altre vol cap Espanya  i que els trobaria al aeroport de Barcelona. Ningú podia sospitar, sentir el nom de Barcelona era una droga per les seves oïdes, amb ell arribàvem al nirvana. El Nou camp, Samuel Eto’o, Touré Yaya, Seydo Keita,  était l'Olympus. El tracte al Marroc no va ser gaire amable, no, realment no ho va ser, molta duresa i molta mala educació per part dels gendarmes del aeroport. Els nois  estaven nerviosos, mister UEFA no era amb ells i es sentien totalment abandonats. Al Marroc van passar fins a tres setmanes sense tenir noticies de mister Uefa. Els nois i en Suly començaven a estar desesperats, casi no havien menjat només prenien té, i estaven farts de dormir tots junts en la mateixa habitació apilats, que no abandonaven en tot el dia. La roba començava a fer pudor, i ningú dels nois podia imaginar a George Weah en una situació com la seva. Una nit sense previ avís ens van venir a buscar-los. No van poder agafar les maletes ni res, només els passaports, anaven a creuar la frontera amb Espanya. Era de nit, tot estrany i sospitós però la droga del somni continuava apurant els seus efectes, un altre vegada més tots els mals es van esvair, ja eren tornaven a caminar cap el somni amb un somriure als ulls.

Realment aquella nit era  molt estranya per creuar el post fronterer de Aït Nsar, plovia fort i la nit era molt tancada. La sorpresa va ser quan van veure el vell vehicle que els tenia que transportar. Era una atrotinada furgoneta de ferralla a on es  van tenir que tombar en la zona de carrega. Una vegada a dintre d’ella Djivi va protestar i va començar a cridar, es va posar nerviós, va fer moltes preguntes. Els homes de davant van grimpar al nostre costat de la furgoneta per obrir la porta i el van treure, llançant-lo en un descampat sense contemplacions amb el vehicle en marxa.  La furgoneta es va tornar a tancar i els nois es van  sentir immobilitzats,  de lluny encara sentien els crits de Djivi implorant. No el van veure més. El seu terror estava reflectit en els ulls dels companys, els seus passaports els tenien els homes de davant, ningú podia articular paraula.

...Després de casi un mes vagant en la muntanya del Gurugú,  la seva dieta eren arrels i el que s’assemblés a menjar que trobaven a les deixalles.  Un dia els seus companys parlaven dels diners què les seves famílies havien pagat a mister Uefa per fer aquest viatge a la glòria, llavors Suly tornar a pensar en la seva família, i en el què probablement va ser el seu últim gran esforç. Havia estat un ingenu, pitjor, un fill d’ignorants, encara més ignorant i egoista,  que  havia condemnat a més pobresa a la seva família.  Segurament no tenia cap possibilitat per tornar, però ara també tenia grans raons per no fer-ho. El somni de ser un jugador professional a Europa definitivament havia mort. Suly es trobava en un bosc ple d’africans que parlaven tot tipus de llengua, moltes incomprensibles per ell, a on tothom tenia por i desconfiava de la resta. Com que al seu  poblat no n’hi havia escola no sabia parlar anglès com molt d’ells, i el seu francès no era massa fluït. Més desavantatges.  Un dia els nois  baixant  de la muntanya en busca de menjar, anaven desesperats, morts de gana i bruts com xacals, de cop i volta van veure que un grup gran de gent es precipitava sobre la reixa i intentaven saltar-la com a podien.  Tot va ser qüestió de minuts, potser de segons, amb les poques forces què l’hi quedaven no recordava com ho va aconseguir saltar l’enreixat, si recordava sentir trepitjar a algú i com el seu cos s’omplia de ferides que començaven a sagnar.

....Sense noció del temps al cap de molts mesos va arribar  a Barcelona i amb altres africans que ni coneixia ni parlaven la seva llengua compartien una habitació en un barri de la perifèria  de Barcelona. Ràpidament es va adaptar a la vida d’un africà sense papers, del primer raig de sol fins què el cos aguantes recollir tot el que es pogués vendre dels contenidors, i tot el que és pogués menjar cap a casa. Els diners anaven pel senegalès que els llogava el llit a l’habitació i el menjar el compartíem amb molta germanor entre els companys.  Un dia es va posar molt malalt per culpa del menjar en mal estat del contenidor, pensava que moriria però sense recordar com, ni de quina manera algú el vn portar a un hospital. A l’Africa hagués mort, però segurament a Lakoto mai hagués menjat això. 

Quan la recollida de cartró i metall anava bé, sobraven diners i podien comprar una mica de llegums i llet , llavors en Suly es sentia més bé. El món era un altre i es sentia capaç d’anar a visitar camps de futbol i  equips per parlant amb entrenadors. Encara no dominava l’idioma però aviat en va adonar  que aquells no eren els camps de futbol somniats, i què fins i tot  mai aconseguiria una prova per demostra les habilitats apreses a école de football  de monsieur Evarist. La competència per les ferralles es va incrementar, quan visitava un contenidor ja era el segon, o potser el tercer o quart. Encara eren vius els  records d’ aquell dia  que es va desesperar com mai a la seva vida, aquell matí va arribar la policia per fer-los fora del pis, sabia què algun dia podia passar i des de feia temps tenia calculat com fugir saltant pels patis del costat.  Però no va funcionar, la policia el va detenir abans de què en pogués moure i el van demanar el passaport. Va ser una llarga nit a la comissaria, allà el van obrir un expedient avisant de la seva situació irregular i del inici del tràmit d’expulsió.

...En una de les llargues nits d’estiu al parc va conèixer un paisa que amb el temps el va portar a treballar en una obra. No eren molts diners, 20/30 euros  per les hores que fes falta al dia. Al cap d’unes setmanes el capatàs el va oferir a ell i a un altre treballador marroquí dormir a dintre de la mateixa obra, en una petita caseta de fusta. L’estiu estava a poc d’acabar i era una bona oferta per anunciades nits de fred a Salt. Allà també fèiem de vigilants a la nit. Una matinada havia plogut molt i feia molt de vent, una de les ventades va arrencar el sostre de la cabana i va caure sobre els dos. Quan pensava que les coses començaven a anar bé tot es va complicar encara més.  Un gran clau que ajuntava els taulons va caure amb tot el seu pes i va travessar el seu genoll, el seu amic va tenir menys sort, el seu cap es va obrir per un tauló. Suly sortir com va poder per demanar auxili fins que un home què anava cap a la feina el va trobar. Havia perdut molta sang i arrossegava la cama.

....En Suly va tornar al seu país després de casi deu anys, però abans va començar a fer  les coses més importants de la seva vida, va aprendre a llegir, a utilitzar les matemàtiques, i va aprendre anglès. Tot va ser gràcies a diverses ongs catalanes que el van ajudar, cadascuna amb alguna cosa diferent.  A l’arribada al poblat Fatu ja estava casada amb un vell amic de d’infància, continuava igual de maca malgrat haver portat al món tres nens, era la segona dona d’en Mamadú. La meva família va obrir de bat a bat les portes al fill que pensaven haver perdut.  Les últimes desgracies que en van passar en Espanya en van donar l’oportunitat de conèixer a una gent que el va ajudar a obrir un centre pels joves del seu poble. Al centre de jeunesse cada matí aprenem quelcom útil per la seva vida , i cada tarda gaudeixen del seu esport preferit al costat de la seva família i de les seves promeses. Però sobre tot cada dia els hi ensenyem a desconfiar de tots els mister Uefa que trobin. Els més aplicats surten una vegada amb Suly  per altres països africans i allà aprenem d’altres activitats perquè els joves continuïn amant i lluitant per la seva comunitat gaudint alhora de l’esport. Al poc temps a casa Suly es va casar i com que no podia tenir fills propis, tots els seus 60 deixebles es van convertir en els neus fillols. Ajla la seva dona, i altres dones del poble cuinen per ells, i en Suly amb el seu amarg record d’Europa i mister Uefa els hi dona raons per construir el seu país. A vegades hem d’emprendre un llarg camí per comprendre que el teu destí està més a prop del que pensaves.