El problema que consisteix en no deixar a un sol geni cuidant de les ovelles, avui es troba resolt, però encara queda casi intacte l’altre, el que consisteix en despertar a tot esperit el més possible, per mitjà dels coneixements més preciosos i elevats… Émile Chartier, Alain
Més enllà del binomi de si l’educació és un instrument per perpetuar el
sistema capitalista, o si és l’ascensor que possibilita més igualtat social al màxim
nombre de membres de la societat. L’educació no formal és un paradigma propi
que planteja a cada persona com un fi en si mateix, i la societat com un
compromís comú en constant transformació.
El terme d’educació no formal potser se’ns fa desconegut, i per tant ens
cal unes petites pistes per identificar de que estem parlant. Evidentment es
tracta d’educar, però no mitjançant classes magistrals en una relació vertical
mestre-alumne, al contrari, és un procés vivencial a on a tothom se l’hi suposa
un saber i una voluntat d’aprendre, i a on el cadascú prenc la responsabilitat
del seu destí de creixement. El no entendre això provoca l’actual fracàs de les polítiques
educatives i socials, doncs cada persona (subjecte) necessita una resposta pròpia,
les solucions universals estan destinades a produir molts fracassos, per això
no és pot delimitar el món de l’educació només al àmbit acadèmic
L’educació no formal no es dirigeix a validar uns resultats numèrics per
classificar als alumnes, doncs cada persona és una realitat diferent, que prové
de recorreguts intransferibles. El més important són els processos
d’aprenentatge i no el resultat final. A l’educació no formal no es tendeix a massificar
i a estandaritzar els aprenentatges, els camins dels coneixement són inescrutables,
i cadascú escull el seu propi ritme, el moment, i el seu itinerari a seguir.
L’educació no formal no cerca el reconeixement extern com a validació i triomf,
el veritable guany es troba en la satisfacció personal, per tant la clau dels
aprenentatges es basen en la pròpia responsabilitat del subjecte i en les seves
motivacions per conèixer i aprendre.
L’educació no formal ens va instal·lar en la cultura occidental en forma de
universitats populars, centres d’esplais, ateneus, casals, agrupaments, escoles de lleure, associacions,
etc. El seu èxit paradoxalment va provocar que el propi sistema formal s’interessés
per aquest fenomen i tractes de captar l’essència i la capacitat d’aquest
paradigma. Arran d’això van sortir professions i llicenciatures com l’animació
sociocultural, el treball social, o l’educació social. Un intent per capturar
des de el sistema formal l’essència, dinàmica, i metodologia de l’educació no
formal.
El món acadèmic ha fet molts intents d’apropiar-se d’aquests ingredients,
però els guanys sempre han estat sempre parcials i puntuals, doncs és impossible
engarjolar un paradigma adaptat a cada persona i realitat en una estructura de masses.
Els efectes produeixen recórrer, una vegada més, des de el món acadèmic a
l’educació no formal com, activitats de vacances, grups d’iguals, tallers,
casals, centres oberts, socioformatius, arts al carrer, etc.etc per
contrarestar els efectes d’un sistema escolar, que es a dins d’un altre sistema
social més gran, a on no n’hi ha hagut manera d’aconseguir el nivell de
benestar i igualtat desitjat.
Alfred Einstein en una carta a S Freud l’hi va fer la seguent
pregunta, davant dels horribles fets del nazisme i la guerra mundial, “que es pot fer per que n`hi hagi pau”?
La resposta de S Freud va contestar que, si algú pot fer quelcom, és l’educació,
doncs la maldat humana mai es podrà desarrelar.
I si algun dia donéssim una oportunitat a l’educació no formal?
