Yanets
Yanet era la
petita de les quatre germanes i la setena en el total d’una prole de germans,
fills d’un pare hereu de crioll, i d’una mare negra haitiana. Des de petita
havia destacat entre les seves germanes per la seva particular bellesa
mestissa, i entre els seus germans per la seva
intuïció de com guanyar-se la vida i fer diners. Amb el temps va
progressar tot el què es podia aconseguir en la seva illa, i el món
revolucionari de seguida se l’hi va fer petit, de tal forma que no s’ho va
pensar dues vegades. Amb els seus xanxullos, va aconseguir les amistats adients
per obtenir un passaport amb permís de sortida per treballar a Europa, i els
diners per pagar-se un tiquet, a la recerca del passat indià de la seva
família. El preu va ser l’embaràs del petit Roberto, amb el que ella no
comptava, i què va tenir que deixar-lo a casa amb els avis.
La seva
arribada va ser en temps de bonança, quan s’interceptaven més de cinquanta
desgraciats en una pastera a Algeciras, i un nombre indeterminat entrava cada
dia pels diferents aeroports espanyols, Yanet va ser una de les noves cares del
sistema capitalista. Començar no va ser difícil, encara que ho semblés, però
res tindria a veure amb el que trobaria
més tard.
Ràpidament va
contactar amb els paisans i l’hi van trobar una habitació decent, i un treball
en una mena de bodeguita
a l’estil típic del seu país. Tot això era fàcil per una noia maca. Com que el
seu tarannà era emprenedor, aviat va guanyar-se la confiança de la clientela
del local i del seu jefe, els pretendents no la van faltar, va ser quan va
conèixer més gent. Tothom l’invitava i a ella l’hi agradava sentir-se afalagada,
però el seu primer pensament del dia i l’últim de la nit eren per el seu petit
Roberto. Calia per tant, trobar un home de pro, que a més pogués ser bon pare.
Als tres anys
després d’arribar ja trepitjava l’altar, i la seva xarxa de contactes entre Barcelona i casa l’hi anaven facilitant
el camí per portar al petit Roberto. Però no va ser tant fàcil com ella pensava
i el nen va arribar quan Odalys ja havia nascut a Catalunya feia 2 anys. Malgrat
aquest nou imprevist, tot plegat van ser dies de vi i roses. El seu marit
treballa pràcticament jornada doble però les nits i el cap de setmana eren per
ella, la reina d’un adosat en un nou barri de l’extraradi. Tots dos van avançar
la primera entrega per un diàfan
apartament a peu de mar, en part gràcies al seu somni de salo de bellesa
que ja era realitat. Ara ja podia pentinar fins a cansar-se o segons les ganes
del dia, com quan ho feia a peu de carrer i guanya els seus primer dollars amb
les turistes que es deixaven molt gustosament fer trenes pels seus hàbils dits.
Però ara era ben bé diferent, res era un joc, i ella era l’ama, podia prendre
un cafè amb els representants, o un vermut amb les clientes, deixant allà
treballant a les noves Yanets. Per això les pagava. En els viatges de cada cap de setmana
descobria nous paradisos en l’audi amb
que feien torns per conduir, res feia presagiar que la cosa es podia xafar.
Però Yanet no
va ser immune a altres tantes històries llatines, o d’altres indrets del món que
van vindre en busca d’una vida millor i van ensopegar amb el consum i la crisis.
Ella es va enrabiar amb el seu marit quan els beneficis de la perruqueria no
donaven per pagar el lloguer i les despeses de personal, i ell no va fer res.
La santeria tampoc va servir per no perdre el traspàs. Amb grans dosis de resignació
i plors va veure esvair-se el seu somni. Potser era una mala ratxa, i a la fi ara
tindria més temps per a la família. Al poc temps, els viatges de cap de setmana
van acabar, semblava que l’amor havia escapat per la finestra. Ella ja no era
la reina de casa, el seu home cada dia era més d’hora a casa, i cada vegada més
al bar, i curiosament cada dia parlava menys amb ella. Al poc temps Renato va
ser acomiadat com a capatàs de l’obra, però el pitjor de tot va ser que
l’empresa va desaparèixer, i amb aquesta els diners. Va ser aquí quan les coses
es van complicar de valent, primer es va perdre el cotxe, va ser mal venut a
uns porcs que es deien abans amics, però que ara, segur que amb molt de gust es
van fer amb el seu tresor per humiliar-los. Les compres a crèdit ja no eren possibles
i calia fer malabarismes amb els diners per arribar a final de més. No es va adonar
i se l’hi va fer una muntanya encarregar-se dels nens.
Va arribar el
moment que ja no podien pagar les lletres del pis, el seu marit va aconseguir
amagar els avisos del banc, però ella va ser qui va obrir la porta als agents
judicials el dia de desnonament. Els mesos passaven i res canviava a bo en el cofurna
de lloguer, Yanet es va sentir humiliada fent cua en el banc dels
aliments. Quina vergonya, no sabia que era pitjor, ser reconeguda per algun
conegut o l’haver estat rebutjada dos mesos abans per no voler acreditar totes
les seves penúries. Tot era massa, els seus marejos cada dia eren més
habituals, els nens ja eren grans i no volien ser els arraposos del institut, el seu marit ja feia potser més d’un any que
no l’hi clocava l’ull, de fet ja no arribava a recordar quan va ser l’última
vegada.
Un dia tot va
començar com ja s’havia convertit en habitual, sense ganes d’aixecar-se i
deprimida. Les hores van passar i de la abans d’aquell dia ja no va tornar a recordar res,
només el moment en que va creure sentir una olor familiar, era com el de
la carn fregint-se, una olor familiar però alhora alarmant, aviat es va adonar
que era ella mateixa qui estava calant-se foc. El dolor va travessar-la d’una forma diferent
en aquesta ocasió, no era en l’anima, era en tot el seu cos. Després el
silenci, i a l’obrir els ulls adonar-se que no es podia moure.
