Translate

domingo, 22 de septiembre de 2013

I SI DONESSÍM UNA OPORTUNITAT A L'EDUCACIÓ NO FORMAL?



El problema que consisteix en no deixar a un sol geni cuidant de les ovelles, avui es troba resolt, però encara queda casi intacte l’altre, el que consisteix en despertar a tot esperit el més possible, per mitjà dels coneixements més preciosos i elevats… Émile Chartier, Alain








Més enllà del binomi de si l’educació és un instrument per perpetuar el sistema capitalista, o si és l’ascensor que possibilita més igualtat social al màxim nombre de membres de la societat. L’educació no formal és un paradigma propi que planteja a cada persona com un fi en si mateix, i la societat com un compromís comú en constant transformació.

El terme d’educació no formal potser se’ns fa desconegut, i per tant ens cal unes petites pistes per identificar de que estem parlant. Evidentment es tracta d’educar, però no mitjançant classes magistrals en una relació vertical mestre-alumne, al contrari, és un procés vivencial a on a tothom se l’hi suposa un saber i una voluntat d’aprendre, i a on el cadascú prenc la responsabilitat del seu destí de creixement. El no entendre això provoca l’actual fracàs de les polítiques educatives i socials, doncs cada persona (subjecte) necessita una resposta pròpia, les solucions universals estan destinades a produir molts fracassos, per això no és pot delimitar el món de l’educació només al àmbit acadèmic
L’educació no formal no es dirigeix a validar uns resultats numèrics per classificar als alumnes, doncs cada persona és una realitat diferent, que prové de recorreguts intransferibles. El més important són els processos d’aprenentatge i no el resultat final. A l’educació no formal no es tendeix a massificar i a estandaritzar els aprenentatges, els camins dels coneixement són inescrutables, i cadascú escull el seu propi ritme, el moment, i el seu itinerari a seguir.


L’educació no formal no cerca el reconeixement extern com a validació i triomf, el veritable guany es troba en la satisfacció personal, per tant la clau dels aprenentatges es basen en la pròpia responsabilitat del subjecte i en les seves motivacions per conèixer i aprendre.

L’educació no formal ens va instal·lar en la cultura occidental en forma de universitats populars, centres d’esplais, ateneus,  casals, agrupaments, escoles de lleure, associacions, etc. El seu èxit paradoxalment va provocar que el propi sistema formal s’interessés per aquest fenomen i tractes de captar l’essència i la capacitat d’aquest paradigma. Arran d’això van sortir professions i llicenciatures com l’animació sociocultural, el treball social, o l’educació social. Un intent per capturar des de el sistema formal l’essència, dinàmica, i metodologia de l’educació no formal. 

El món acadèmic ha fet molts intents d’apropiar-se d’aquests ingredients, però els guanys sempre han estat sempre parcials i puntuals, doncs és impossible engarjolar un paradigma adaptat a cada persona i realitat en una estructura de masses. Els efectes produeixen recórrer, una vegada més, des de el món acadèmic a l’educació no formal com, activitats de vacances, grups d’iguals, tallers, casals, centres oberts, socioformatius, arts al carrer, etc.etc per contrarestar els efectes d’un sistema escolar, que es a dins d’un altre sistema social més gran, a on no n’hi ha hagut manera d’aconseguir el nivell de benestar i igualtat desitjat.




Alfred Einstein en una carta a S Freud l’hi va fer la seguent pregunta, davant dels horribles fets del nazisme i la guerra mundial, “que es pot fer per que n`hi hagi pau”?
La resposta de S Freud va contestar que, si algú pot fer quelcom, és l’educació, doncs la maldat humana mai es podrà desarrelar.



I si algun dia donéssim una oportunitat a l’educació no formal?


No hay comentarios:

Publicar un comentario