Translate

sábado, 19 de mayo de 2012

AHALAN HASSAN, AHALAN


 AHALAN HASSAN, AHALAN

El meu amic Hassan marxa. Ha decidit que se’n va, que ja no pot més perquè tot té un límit. Ja no suporta ser assenyalat amb el dit, com el boc expiatori què ha portat les desgracies. Quina raó té continuar patint després d’haver arriscat tot el què tenia a la vida?. Ell marxarà i jo en pregunto si realment és ell qui tindria que marxar. 
Quan vaig entrar al casal de la Salut per primera vegada la Teresa  en va dir,  -aquí teniu les claus, així funcionen els espais, i  aquest és en Hassan, forma part del Casal.  Si voleu gestionar el casal heu de saber que ell és part del casal. En poc temps en vaig adonar de la transcendència de les seves paraules. Mai havia vist una persona nouvinguda amb una estima i identificació tant gran per un espai. El casal l’hi proporcionava oportunitats materials i socials. Una acollida positiva i amable, en contraposició a les dificultats de la seva arribada, i la resta de la seva adaptació, a un entorn en ocasions massa hostil i intolerant. Al casal sempre va tenir la seva nova família i oportunitats per créixer com a persona. Hassan era més que part del Casal, era imprescindible. 
Hassan no només ens va ensenyar l’etimologia de les paraules alcalde, catifa, guitarra, entre tantes altres d’arrel àrab, el seu voluntariat omplia dia a dia el seu currículum, i la nostra convivència. Des de conserge de cap de setmana, a mediador intercultural amb adolescents en situació de d’exclusió social. Passant per ser generador de vincles entre els diferents col·lectius de diferents procedències, que han anat nodrint el casal. Combinava el treball com encofrador amb el voluntariat al seu barri. Ajudava als seus paisans a adaptar-se i integrar-se a la nostra cultura.
Després d’un llarg període amb desencisos de tota mena; perdre el treball, tenir que compartir pis, no sentir-se respectat per uns veïns agitats contra el diferent, va començar l’angoixa social. L’ambient anòmic del seu barri, i el retorn i la diàspora dels amics de referència van acabar de provocar la seva decisió de marxar.
Hassan marxa i serà una gran pèrdua, amb ell perdrem part de l’anima del Casal, la meva entitat perdrà un gran actiu humà i jo tindre a un gran amic a la distancia, El més irreversible és que el  barri haurà perdut molt més que un voluntari, o un col·laborador, haurà perdut un altre persona que nodria de valors la vida en comunitat. El cas es que Hassan no és la primera persona que aportava coses al barri i a Badalona que es veu obligada a marxar perquè pateix  que a Badalona no en té ni present ni futur. Altres tants van marxar per les condicions socials dels barris, tampoc van aguantar més.
M’omplo d’impotència, la gent bona marxa, primer van ser Noe,  Andreu, Sergio, Ricardo, Gerard, Raül, Jacinto, Marina, Oto, Fran, Daro, Isabel, Abdel, Luís, Jose, Javi. Després Driss, Nicolai, Ivonne, Berta, Oswaldo, Alexei, Suleiman, Txiki, Fanette, Toni, karina, Samir, Hanan, Marco, Pablo Andrés, Raquel, i ara Hassan i jo en quedo sense arguments per contra dir-los. Els barris s’encapsulen, nomes van quedant els que no poden sortir i estan atrapats, i els que cauen rebotats d’altres llocs. El tort què veu la realitat limitada i distorsionada és el rei en el país dels cecs. 

Truquen a la porta, Mahmut de Gambia diu que sap fer percussió i s’ofereix per fer ensenyar a canvi d’una mica de català, mentres tant estic dient al meu amic Hassan, Ahalan amic, Ahalan! Oda als que es marxen rèquiem als que es queden.

 El meu amic Hassan durant el terratrèmol d'alhoceimes