Translate

sábado, 16 de enero de 2016

A PROPOSIT DE SÍRIA


Ahir a la tarda assitia a una xerrada sobre la situació actual a Síria i sobre l’acollida imminent de refugiats a Catalunya. Res és sembla nou respecte al conflicte armat de Síria, malauradament una guerra més, en la que sembla que el drama dels refugiats travessa les pantalles dels nostres televisors, creua continents, i arriba fins a la porta de casa. Difícil d’obviar, però en realitat res de nou. Argeles Sur mer i l’exili català pel franquisme és una de les referències més recens, pels més joves o pels que pateixen de fragilitat mementica. Velles manques de solucions per antics i enraigats problemes.

Mentres, el representat de l’associació siriana a Catalunya s’esforçava per acostar-nos als esdeveniments històrics de la construcció de Síria, recollint amb el màxim de detalls les identitats pròpies d’una població i un territori que com a qualsevol altre té un recull de fets propis i intransferibles. Difícil comprendre en 20 minuts amb l’ajut de vídeos de youtbe la composició ètnica del país, la confluència i desavinença entre sunnites i xiïtes, i les seves faccions. Molt més complicades pels interessos polítics. Finalment el intent de sensibilitzar als assistents sobre el drama dels refugiats. El resultat, previsible, res de nou sobre les misèries i injustícies de la guerra sobre la població civil, i res de nou sobre el incontenible drama dels refugiats.

Entre els assistents sempre n’hi ha que vol saber més que qui exposa, qui va a fer que vol saber i que escolta però que en realitat no sap res. Qui vol informar-se més, qui se sent sensibilitat i impotent, qui vol ajudar, qui no sap que fer. Algunes de les preguntes que van monopolitzar el debat;  perquè la guerra de Síria és no s’atura,i perquè no s’afronta el drama dels refugiats, evidentment entre moltes altres.

Cada guerra comparteix un adn de més del 97% amb la resta, destrucció, violacions, obscenitat, incivilització, i pulsió. Però si que és cert que per altres no totes les guerres son iguals. Potser podem dividir les guerres pels altres en dos pols d’atracció en funció de la nostra ubicació. Les que queden lluny i no importen, i les que ens generen identificació. Les guerres al Zaire i Nou Congo, o als grans llacs, i el Sudan, per exemple, son llunyanes per nosaltres. A priori res culturalment en comú, res èticament compartit, res políticament en relació. En tot això algú del públic llença la pregunta sobre per què a la guerra del Golf i Afganistan van sortir un milió de persones a manifestar-se a Barcelona, i aquesta amb més morts i desplaçats no generat tanta denuncia. Moltes respostes, és el torn de les guerres d’atracció propera. L’atracció propera és un fenomen polièdric, amb diferents cares. Algunes d’elles és quan una guerra és molt a prop. La dels Balcans es va anomenar la del pati d’Europa. Quan té un component cultural comú, religió, llengua, cultura històrica. Però un altre mirada polièdrica és la que va tenir la d’Afganistan o la del Golf. No amb els nostres soldats, no en el nostre nom. Però això seria potser massa fàcil encara i esbiaixat. També caldria considerar que es pot convertir en mediàtic en els mitjans de comunicació i que no. El preu de la gasolina, les inversions dels capitals, i els interessos comercials podem fer primetime a una guerra en qualsevol canal.

I el factor dels refugiats? Refugiats sempre han hagut, totes guerres produeixen desplaçats i refugiats. En aquest cas algú es pot sentir golpetjat per les xifres de morts i refugiats, 4.000 aproximadament ofegats en el mediterrani, 2 milions de refugiats, etc. Però és un altre vegada una qüestió de pols, de proximitat per identificació o interès, o de  manca d’interès. Goma, al Congo, camps per a més de 2 milions de refugiats per camp. Guerra dels grans llacs, in calculable, entre mig milió o un milió de morts, qui sap realment.

En tot cas la guerra de Síria és ja la nostra guerra de proximitat des de fa un temps. No precisament perquè el preu del carburant hagi pujat,o per un llaç de germanor amb el poble sirià, sinó pel mal que fa a les nostres consciències l’arribada dels refugiats a casa nostra. No és el nostre altruisme i la nostra humanitat qui ha fet que aquests nous desgraciats per el monstre de la guerra, hagin fet de la seva guerra un pol de proximitat pels catalans (espanyols, europeus,en dona igual). Han estat els homes, dones, i nens que han creuat fins a la porta de casa nostra per la ser la veu del que encara estan patit o ja han mort a Malaya, Alepo, Homs, etc.etc. o dels que han mort pel camí, ja sigui per la inanició d’humanitat o per les vicissituds de la travessia.

Res de nou per una guerra, els esdeveniments es és repeteixen com un mantra mortuori. Malauradament les anomenades solucions també. No sabem que fer amb el refugiats, és evident. Lluny estem de pensar que n’hi havia darrera dels alçaments populars de l’anomenada primavera àrab, lluny estem de trobar una solució bona pels refugiats. Res de nou. Síria pot convertir-se en un conflicte enquistat, com el Sudan, palestina, el Sahara,etc , amb més o menys intensitat. O resoldré'l com líbia, Irak, o Afganistan, a on l’odi continua larvat en un  racó a l’espera de tornar a poder aparèixer com ens va explicar Miguel Delibes a les rates.